PRC Àmbit Sòciocomunitari - Aula 1

Públic

La realització de les pràctiques del màster de psicopedagogia a l’àmbit sociocomunitari i en concret a ATADI, han suposat personal i acadèmicament una oportunitat d’aprenentatge i relació amb altres professionals molt enriquidora. Com comentava anteriorment a les primeres entrades del blog, la rebuda i l’acolliment van ser excepcionals i s’han superat clarament les expectatives pel que fa a l’aprenentatge en un àmbit on mai havia pogut treballar. En aquest sentit, estic molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de relacionar-me amb persones molt professionals en el seu camp, ja sigui la meva tutora de pràctiques o el personal i monitors d’atenció directa.

El model d’atenció de la diversitat funcional que he conegut en aquestes pràctiques ha estat el basat en una perspectiva constructivista, fent una intervenció singular i avaluant els objectius de forma contínua, de forma que s’ha considerat l’error com a oportunitat d’aprenentatge (Monereo, 2016, p.28) i ha donat com a resultat aquest model col·laboratiu basat en una “cooperació real i acció conjunta” (Badia, 2021, p.51). Es tracta no tant de parlar de discapacitat (que és un fet evident) sinó de capacitat, de veure les persones i entendre-les d’una forma holística, entenent que s’han de valorar tots els aspectes de la seva vida per poder oferir un bon acompanyament i de no considerar només les fragilitats “com el nord al qual dirigir l’atenció, sinó que també convé considerar com a referent les seves possibilitats” (Bolea i Cárcel, 2019b, p.38) i d’aquesta forma podrem començar a “percibir las capacidades que tiene la persona y poder potenciarlas para que pueda desarrollarse de la manera más autónoma.” (Martínez, 2010, p.146). Per això, els tallers proposats no només es consideren d’importància per a persones amb certa degeneració neurològica, sinó també com a prevenció en aquelles que possiblement patiran deteriorament cognitiu i s’haurà d’actuar a mode de prevenció, adaptant les metodologies i continguts per garantir una intervenció inclusiva.

Durant el procés de pràctiques m’he situat des de la perspectiva de l’acompanyament, que ha estat possible gràcies a l’observació participant, i que m’ha permès establir un vincle amb les persones del centre. L’essència d’una intervenció social és possible precisament gràcies a aquests vincles, un espai social que es construeix i se sosté entenent “la generació de vincles relacionals  com l’eina més important de transformació social que podem oferir” (Castillo, 2021, p.37). L’acollida, en aquest sentit, per part de les persones amb qui he pogut treballar la preparació i els propis tallers ha possibilitat aquest vincle, que ha esdevingut molt positiu. Cal dir, però, que ha estat un procés, sobretot a l’inici, ple de dubtes pel que fa al plantejament d’algunes activitats concretes: i si és massa complicat? I si és avorrit? I si no és interessant? En aquest aspecte l’ajuda de la meva tutora i dels professionals ha estat clau per poder construir un projecte compartit que pogués tenir un sentit psicopedagògic real i que pogués aplicar-se assolint els objectius proposats. I és aquí on puc tornar a remarcar el treball en equip com una de les competències clau assolides durant el procés.

Pel que fa a les tasques que s’han dut a terme, considero que han estat pròpies d’una intervenció psicopedagògica, destacant algunes com: entrevistes inicials, acompanyament, observació participant i valoració, participació a l’elaboració i seguiment de programes individuals de persones usuàries, elaboració de tallers per a professionals i usuaris del taller ocupacional i avaluació, entre d’altres. El grau de dificultat que he trobat en poder realitzar aquestes pràctiques ha tingut a veure amb dos aspectes principalment. El primer, la manca de temps per poder aprofundir en una intervenció psicopedagògica més extensa que m’hagués pogut permetre dur a terme més sessions i una avaluació més acurada. I el segon, el fet de començar la intervenció assessorant els professionals. Aquest últim fet ha estat complicat per la manca de temps dels mateixos professionals, encara que amb la bona predisposició i la col·laboració de tot el personal, ha estat possible finalment un bon treball cooperatiu. 

Per tant, com a aspectes a millorar, m’agradaria remarcar com he esmentat anteriorment, tenir més temps per poder fer materials adaptats a totes les situacions possibles (per exemple, adaptar un dels tallers amb pictogrames per un cas en concret d’una persona que no es comunica verbalment o proposar la mateixa activitat amb diferents nivells per a que cada persona amb les seves diferents capacitats pugui assolir l’objectiu en un grau o un altre). Aquesta tasca, però, es pot tenir en compte després de la valoració dels tallers i d’aspectes i casos concrets i anotar així les millores que cal fer. He de dir que s’han tingut en compte i que per futures sessions, la meva tutora de pràctiques ha preparat materials valorant aquestes casuístiques, que algú com ella, que coneix de prop als usuaris, pot fer més acuradament. Així que valorar això amb la tutora i poder posar-ho sobre la taula ha estat, podem dir, una oportunitat i un punt positiu, ja que donarà qualitat a les futures intervencions.